Àmbit d'actuació:

Obesitat ​

​

El sobrepès i l'obesitat en els animals de companyia, canins i felins, són força freqüents de trobar a la clínica diària, ja sigui per un trastorn de conducta (de la mascota o el seu amo), per una patologia endocrinològica o un desbalança nutricional. El sobrepès i l'obesitat, moltes vegades la determinem en els nostres pacients durant la consulta clínica, encara que vinguin atrets per un altre problema, ja que un excés de pes contribueix al desenvolupament de malalties musculoesquelètiques i produeix massa tensió a les articulacions, tendons i lligaments, que agreuja els problemes de salut existents. I és que, malgrat que molts propietaris de gossos veuen el sobrepès a la seva mascota com un problema estètic, no s'adonen dels greus problemes de salut que pot comportar. Igual que en les persones, el sobrepès, sobretot quan és acusat, pot tenir conseqüències molt greus a més dels ja esmentats, com ara:

• Menor resistència immunològica;

• Menor tolerància a la calor;

• Descens de la vitalitat i dificultat de moviment;

• Problemes respiratoris (dispnea);

• Problemes dermatològics (calbes a la pell, etc.);

• Increment de la tensió arterial;

• Més risc de patir malalties cardíaques (insuficiència cardíaca congestiva);

• Predisposició a la diabetis;

• Més risc a desenvolupar carcinoma de cèl·lules transicionals de la bufeta;

• Eleva el risc de complicació a l'anestèsia;

• Reducció de lesperança de vida;

 

Per tot això, podem afirmar que el control eficaç del pes és un factor determinant en lèxit de la teràpia física, establint dos grups de destinataris:

• Pacients amb un pes normal i una activitat física limitada, cas en què l'objectiu seria el manteniment del pes.

• Pacients amb sobrepès o obesos, l'objectiu dels quals seria reduir el pes.

 

En el cas de pacients que acudeixin a nosaltres amb una patologia, ja sigui ortopèdica o neurològica conseqüència o no del sobrepès, haurem de tenir en compte aquest aspecte, ja que als nostres objectius rehabilitadors de la patologia haurem de sumar els de pèrdua de pes, ja que com comentem anteriorment, la fisioteràpia no només ha d'anar encaminada a resoldre en problema, sinó a aconseguir una estabilitat i prevenir problemes futurs.

Tot i considerar l'obesitat com una entitat heterogènia, complexa i multifactorial, es reconeixen factors genètics, metabòlics, endocrinològics i ambientals. Tot i això, l'obesitat exògena o per sobrealimentació constitueix la principal causa. Entre els factors ambientals destaquen tant laugment de la ingesta daliment com la reducció de lactivitat física. El desconeixement de conceptes bàsics de nutrició agreuja encara més el problema. En el cas que un cop estudiat el cas, es determini que l'origen de l'obesitat és genètic, metabòlic o endocrí el millor serà posar-se en mans del veterinari, ja que és aquest qui determinarà millor el camí a seguir. Per contra, si es tracta d'un factor ambiental, el nostre marge d'actuació és una mica més gran.

​

D'una banda, la nostra eina principal ha de ser la informació. Parlar amb el propietari i establir un pla de tractament. Comentar-lo com això està afectant en la salut i la qualitat de vida de l'animal i la seva incidència en les possibilitats de recuperació de la seva patologia si es donés el cas que hagués arribat “a les nostres mans” per aquesta via.

Si l'animal no presentés cap patologia traumatològica o neurològica, seria el propietari el que hauria de prendre cartes a l'assumpte i assumir que la seva mascota té un problema de sobrepès i actuar en conseqüència. Se li ha de recomanar una reducció en la ingesta d'aliment, que tingui unes característiques adequades perquè tot i que es redueixi la ingesta l'aportació calòrica no es desorbiti, i l'augment de l'activitat física amb control, ja que un sobreesforç pot conduir a problemes cardíacs.

En aquest cas, a més daconseguir el compromís del propietari, el que la fisioteràpia pot aportar és el control en aquesta activitat física. Crear un pla de treball on ni les articulacions ni els tendons de l'animal es vegin sobrecarregats en excés i en què l'experiència i la nostra visió professional ens faci determinar quan és el moment de parar l'exercici per evitar els problemes cardíacs als quals al·ludia anteriorment. Arribat aquest moment, la teràpia aquàtica és un recurs altament estimable, igual que els exercicis terapèutics, que intentarem siguin de caràcter lúdic i motivant per al gos, ja que l'obesitat a l'animal també ens ha de fer sospitar que la seva predisposició a l'exercici potser tampoc no és la idònia.

​

D'altra banda, si l'animal presenta una patologia, la nostra feina ha de combinar tots dos aspectes. D'una banda, la recuperació de la lesió i de l'altra, establir les bases d'un benestar futur, per la qual cosa caldria sumar el protocol d'actuació en funció de la patologia i saber determinar en quin moment aquest animal pot anar assimilant-ne una. càrrega de treball major amb què puguem anar equilibrant la balança ingesta-despesa energètica en un primer moment i posteriorment redesequilibrant-la al ritme i en el sentit que nosaltres decidim.

​

Tant en un cas com en l'altre, recolzar-se en un equip professional aconsegueix minimitzar els riscos del procés i optimitzar-lo.