Efectes adversos i alternatives d'hemoderivats 

L'ús de sang i hemoderivats pot comportar certs riscos i provocar reaccions adverses. No oblidem que la sang és un teixit més de l'organisme i que la seva administració a un pacient pot provocar reaccions de rebuig. L'optimització d'aquests productes separant-los en diferents fraccions així com l'ús de proves de determinació de grups sanguinis i proves de compatibilitat creuada han disminuït l'aparició de reaccions adverses.

​

Aquestes reaccions es classifiquen en 2 grups: reaccions adverses de mediació immunitària i les no immunitàries. Les primeres són bàsicament reaccions hemolítiques, ja siguin agudes o retardades. Les agudes es produeixen per la presència d'anticossos preformats al receptor i provoquen reaccions d'hipersensibilitat de tipus I o tipus II. Els símptomes comprenen tremolors, taquicàrdia, taquipnea, hipertèrmia (1ºC per sobre de la temperatura abans de la transfusió), vòmits, urticària, hemoglobinèmia, hemoglobinúria i fins i tot en alguns casos CID, fallada renal aguda per hemoglobinèmia o mort. En cas de detectar qualsevol d'aquests signes, es suspendrà immediatament la transfusió, instaurar fluidoteràpia de sustentació i administrar corticosteroides d'acció ràpida intravenosos. Són les reaccions més greus. Les reaccions tardanes són menys perilloses, es produeixen entre 3 i 15 dies després de la transfusió i provoquen disminucions de l'hematòcrit, amb febre i anorèxia. Es tracten amb corticosteroides a dosis immunosupressores. En aquesta categoria s'inclouen la isoeritrolisi neonatal i la porpra post-transfusió.

 

Les reaccions no immunomediades comprenen hemòlisi, sobrecàrrega circulatòria per sobrecàrrega del volum vascular, sèpsia per contaminació del producte sanguini, hipocalcèmia per citrat, hiperamonèmia, coagulopatia dilucional i infeccions iatrogèniques per administrar sang de donants infectats.

 

Els animals cardiòpates i amb anèmies normovolèmiques, són susceptibles de patir sobrecàrrega vascular en una transfusió. Els signes clínics consisteixen en taquipnea, tos, mucoses congestives i distensió de les venes jugulars. En aquests pacients s'ha de fer la transfusió a velocitats inferiors al normal i en cas de detectar aquests signes, suspendre la transfusió i administrar furosemida i oxigenoteràpia. Els gats són més susceptibles que els gossos a patir sobrecàrrega vascular.

També poden produir-se hipocalcèmies per un excés d'anticoagulant al producte sanguini. Els signes clínics que observarem són els típics d'hipocalcèmia (tremolors i arítmies). El tractament consisteix en ladministració de gluconat de calci intravenós lent, monitoritzant el pacient amb un electrocardiograma continu. Els pacients amb insuficiència hepàtica són més susceptibles de patir aquest problema.

​

De vegades, podem trobar reaccions febrils i vòmits després d'una transfusió, reaccions amb poca rellevància clínica.

Alternatives als hemoderivats.

Una alternativa a la transfusió en casos d'anèmies de crònic (pacients d'oncologia o amb insuficiència renal crònica) podria ser l'administració d'eritropoetina recombinant humana. Tot i que es coneix la seqüència de DNA completa de l'eritropoetina canina i felina, encara no se n'ha fabricat ni comercialitzat cap. L'eritropoetina humana, malauradament, pot provocar reaccions al·lèrgiques, bloquejant en conseqüència qualsevol tipus de resposta per part de la medul·la òssia.

 

També hi ha solucions intravenoses transportadores d'oxigen. Aquestes solucions incrementen de manera immediata la capacitat per transportar oxigen i el volum vascular, indicant-ne l'ús en pacients amb hemorràgies agudes, hemòlisi o problemes de medul·la òssia. No contenen factors de la coagulació o plaquetes, així que no poden fer les funcions d'aquests elements. Hi ha dos grups principals de solucions transportadores d'oxigen: els basats en perfluorocarboni i transportadors d'oxigen basats en hemoglobina (TOBH), i aquest darrer és l'únic autoritzat per al seu ús en animals de companyia.

 

El TOBH-201 és una solució d'hemoglobina bovina ultrapurificada i, per tant, acel·lular, de color morat fosc. La concentració d'hemoglobina polimeritzada és de 13g/dl. Aquesta solució no aporta hematies al pacient, per la qual cosa després de fer-lo servir, el recompte d'hematòcrit no es veurà incrementat, però sí el d'hemoglobina. Es pot conservar fins a 36 mesos sense refrigeració i no requereix la determinació de grups sanguinis, ja que durant la fabricació s'eliminen les membranes eritrocitàries. El seu ús està indicat en casos en què no disposem de sang compatible. La dosi recomanada en gossos és de 10 a 30 ml/kg intravenosos, i la dosi inicial és la més baixa. Tot i que en gats no se n'ha autoritzat l'ús, ja s'ha administrat amb èxit en aquesta espècie.

 

Els efectes adversos de l'ús d'aquests derivats consisteixen en un color morat intens transitori de mucoses i orina, encara que sense provocar interferències amb la pulsioximetria de les mucoses. La presència d'oxiglobina altera les anàlisis laboratorials per colorimetria, especialment en les determinacions de bilirubina, enzims hepàtics, creatinina, glucosa i tires d'orina. Pel que fa a l'aparició de reaccions anafilàctiques, fins ara no s'han descrit, encara que se'n recomana l'ús únic per prevenir-les.